Pan, trabajo, techo y dignidad

Hace ya unos días del histórico 22M: más de un millón de personas de todos los rincones del estado manifestándose en Madrid para exigir pan, trabajo, techo y dignidad, lo más básico, lo que nos han robado. Manifestación que cerraba meses de trabajo y movilizaciones, y que debe abrir otros tantos, para que la lucha por la justicia y la transformación social avance.

De primeras, una constatación: es la primera vez que los movimientos alternativos de este país son capaces de coordinar y organizar una movilización de estas características, tan ambiciosa, tan masiva, tan compleja. Obviamente ha existido trabajo de organizaciones “clásicas”para ayudar y garantizar el éxito de la convocatoria, pero el grueso de la organización no ha recaído en los sindicatos mayoritarios, por ejemplo, que eran los únicos que, hasta el momento, estaban en condiciones de montar algo parecido a esto en España. Algo por lo que nos tenemos que felicitar (el movimiento se hace mayor), y también algo que nos debe hacer reflexionar (¿qué hacen, o piensan que hacen, los sindicatos mayoritarios? ¿y qué hacemos el resto, en consecuencia?).

Pasada la manifestación, es necesario que toda la energía puesta en marcha para el éxito de las marchas no se pierda. El 22M debe continuar. Creo que en este momento el movimiento popular necesita algo parecido a lo que aquí fue l'Assemblea de Catalunya durante los estertores del franquismo: un espacio de lucha política muy amplio con unas reivindicaciones de mínimos, potentes, que nos unifiquen. El 22M podría ser el germen de este espacio, y sus reivindicaciones, nuestras primeras consignas. Para ello hay que organizarse en el territorio, o coordinarse más bien, porque los mimbres están, están en las PAHs, y en los comités unitarios de huelga, y en las asambleas locales o de barrio que se formaron tras el 15M, están en las organitzaciónes “clásicas” también, estamos ahí, ya sabemos quienes somos, cuando ha sido necesario nos hemos encontrado al mismo lado de la trinchera: organicémonos allá donde aún no lo hemos hecho y coordinémonos en los distintos niveles territoriales para poder plantear luchas locales por un lado y pensar la próxima gran movilización estatal por el otro, que tiene el reto de ser más masiva e importante aún que el 22M.

Para terminar, un apunte sobre la violencia. No hace falta repetir lo de siempre, así que no perderé el tiempo haciéndolo. Os quiero compartir una sensación personal, que puede sonar un poco bestia. Por eso he esperado una semana en escribirlo, pero es una sensación que no se me quita del cuerpo: no me importan los policías heridos. No es que lo aplauda, pero hace un año o dos me habría parecido mal, lo hubiera condenado o algo así y hoy... no. No me parece ni bien ni mal. Me produce indiferencia que peguen a un policía. Y creo que no soy el único que ha sufrido este cambio de percepción de las cosas, en este tiempo.

El sábado, tras la manifestación de Barcelona (que también terminó con cargas, también a tiempo del telediario, también con policías pegando a otros policías) un compañero nos hizo notar que “los violentos” son chavales cada vez más jóvenes. No son grupos de extremistas organizados, no han tenido tiempo de organizarse, son casi niños, con mucha rabia dentro, eso sí. Y nos hacía la siguiente reflexión: si tu tienes 17 o 18 años y todo lo que has vivido desde que tienes edad de enterarte de las cosas es esto, el robo, la estafa, el saqueo impune y el empobrecimiento generalizado por un lado, centenares de manifestaciones pacíficas y huelgas masivas que no sirven para nada por otro, y policías apaleando a manifestantes pacíficos una y otra vez por el de más allá, ¿qué vas a hacer?
Esta generación que sube (y las que seguirán) se han socializado entre la falta de futuro, la sordera del gobierno y la violencia policial.¿Quién va a venirles con el cuento de la no-violencia, ahora? Yo, personalmente, no me presento voluntario. Tenemos lo que sembramos, gente.

Y ya que me pongo, a riesgo de parecer aún más bestia, voy a deciros todo lo que estoy pensando desde el sábado pasado y que no logro dejar de pensar: si esta es la situación, si la policía nos va a pegar siempre porque tiene que salir en el telediario de las nueve, si ya se encargan ellos de infiltrarse para provocar la carga a tiempo pase lo que pase, si te pegan tengas 12 años o 72, vayas en silla de ruedas o con muleta-espada, tengas acreditación de la prensa o estés sentado en el suelo y con los brazos en alto, quizá sea hora de empezar a repensar, desde los movimientos populares, nuestra respuesta a su violencia. Quizá la aproximación que hemos hecho a este tema en los últimos 30 años ya no nos sirve.
Decía Anguita que, con un millón y medio en la calle, si el 22M hubiera sido un movimiento violento los 1700 policías se hubieran neutralizado fácilmente. Yo no quiero formar parte de un movimiento violento. Pero empiezo a estar muy cansado de que nos peguen, y nos peguen, y nos peguen... quizá tengamos que empezar a defendernos colectivamente, con todo lo que ello implica.

Per què em presento a les primàries d'EUiA per a les eleccions europees?

Crec que sempre he sigut molt sincer en aquest blog, potser una mica massa i tot. No espereu res diferent d'aquest post.

Per què em presento a les primàries? Primer, deixeu-me fer uns apunts preliminars: 

1) Això de dir "em presento" és un pel exagerat: sóc el cinquè d'un grup de persones que ens presentem per formar part del grup de gent d'EUiA que composarà una candidatura amb molts altres partits i col·lectius. En aquesta candidatura crec que hi haurà com a màxim 3 o 4 persones d'EUiA, o sigui que jo no seré candidat en cap cas. Més aviat, el que faig seria donar un suport molt explícit. 

2) No sorprenc a ningú si dic que aquesta no és la candidatura que jo volia: el meu candidat era el Gerardo Pisarello. Per les seves característiques personals però sobretot pel projecte col·lectiu que representava, per l'aposta valenta, generosa i encertada que va fer EUiA en consonància al moment històric que vivim i que ens reclama que siguem capaços de bastir amb molta més gent, d'altres partits, però també de cap partit, un projecte unitari capaç d'esdevenir majoria social per guanyar i transformar aquest país. Però la falta de maduració de l'aposta i les incomprensions o reticències per part d'alguns companys han fet que finalment l’opció de Pisarello no prosperés, i aquí estem, buscant "el pla B".  

3) Hi ha una altra candidatura a les primàries, encapçalada pel Toni Barbarà. Ja sabeu que a les primàries d'EUiA no guanyen uns i els altres es queden fora, sinó que són unes primàries per ordenar la llista. Això vol dir que jo no seré en cap cas candidat, però el Toni sí. I me n'alegro molt, perquè el Toni és un gran company i serà un candidat espectacular. Ho he dit vàries vegades i ho repeteixo: hem d'aconseguir que els processos interns d'elecció de candidatures es visquin amb completa normalitat democràtica, que les primàries formin part natural de la nostra cultura política i que deixem de tenir pànic al debat de persones. És complicat, perquè quan parlem de noms hi ha molts factors personals que entren en joc, però precisament per aquesta complicació, com més transparent, participatiu i democràtic fem el procés, menys problemes i més legitimitat. I en tot moment, recordant que tots i totes estem al mateix costat de la trinxera, que és perfectament normal tenir petites diferències de criteri i que al dia següent de les primàries tots i totes formem part del mateix equip que lluita per les mateixes coses. 

Aleshores, ara sí. Per què he decidit presentar-me? 

Primer, perquè la gent de la candidatura (els que sí sortiran, vull dir) tot i no ser el meu "pla A", són persones de plena confiança que faran un molt bon paper com a candidates i candidats. La Núria és un gran quadre del moviment obrer de Catalunya i té l'experiència en l'espai europeu que es necessita per aquesta tasca, tant per haver estat candidata fa cinc anys com per la seva feina a la xarxa de sindicalistes de l'esquerra europea. L'Oriol no només és la proposta dels joves d'EUiA, sinó que és un company amb una visió política envejable i sens dubte una aposta de futur per a la nostra organització i per a l'esquerra catalana en el seu conjunt. L'Àngels és una d'aquestes militants que es multipliquen per estar a tot arreu, sempre organitzant, sempre al tanto de tot, sigui una trobada del PEE, sigui un Fòrum Social de la Mediterrània o una festa a Gràcia per recaptar fons per la lluita que toqui. I el Jose, què us puc dir d'ell? És l'alcalde de Montornès! Potser no ho entendreu, però pels que som del Vallès Oriental, poques coses s'han d'afegir. Som tots persones amb trajectòries personals, de militància i d'activisme molt diverses, fins i tot contradictòries, i això, crec, és una bona cosa, perquè significa que, amb totes les diferències que puguem tenir, estem plegats defensant un projecte i una línia política per al conjunt d'EUiA, així com per la necessària confluència que ens ha de portar a allò que anomenem el Nou Espai.
Sí que us puc dir una cosa que no m'acaba d'agradar d'aquesta llista: jo voldria estar el número 6, i que entre el Jose i jo hi hagués una altra companya. No és una qüestió cosmètica, ni secundària: la igualtat es practica, i comença a casa nostra. I teníem noms molt potents per ocupar el lloc que finalment ocupo jo. Però ja sabeu, les presses, els últims minuts... Per això també necessitem que les primàries es normalitzin, per poder convocar-les amb temps, sense terminis tan curts que et posen dels nervis, i poder fer candidatures millors, que incorporin més persones, més plurals, de més perfils; i després, poder fer debats tranquils, profunds, processos que realment ens ajudin a cohesionar-nos entorn una proposta política i uns candidats. 

En segon lloc, estic a la llista per donar suport a una política determinada, que és la que hem anat construint plegats d'ençà de la 6a Assemblea i fa que en aquests moments EUiA sigui una de les organitzacions més avançada políticament no només de l'esquerra catalana sinó del conjunt de l'Estat espanyol. I, tot i això, jo m'exaspero moltes vegades perquè crec que anem massa lents, que perdem els trens, que som massa tradicionals, massa partidistes, que ens obrim massa poc... Però sense EUiA, sense aquesta EUiA, el camí cap a la unitat i cap a la ruptura democràtica seria molt més lent, això ho hem de reconèixer. Com també que EUiA, aquesta EUiA, és avui dia l'única organització política amb l'alçada de mires i la generositat necessària per posar els interessos de conjunt de l'esquerra per sobre dels interessos de l’organització, per renunciar als identitarismes i als privilegis en favor d'allò que és necessari per a les classes populars del nostre país, per avançar cap a la transformació social, que és del que es tracta.
Tindrem moltes mancances, i cometrem molts errors, això està clar, però aquesta valentia i aquesta generositat l'hem de reconèixer i ens l'hem de reconèixer, és una de les coses que em fa sentir orgullós de militar on milito. I aquesta política, tot i els errors, tot i la lentitud, que a més és fruit d'un consens entre persones i sectors molt diversos i que ens cohesiona com a organització vers uns objectius clars, es mereix que ens mullem, que fem passos endavant per defensar-la, encara que estiguem més còmodes donant suport des de la barrera. 

Per acabar, em presento a les primàries perquè és una oportunitat de parlar de política i de fer política, a dins d'EUiA, però també amb els nostres companys de coalició, i amb els sectors als quals ens volem adreçar per confluir. És un moment per explicar i debatre i escoltar i cohesionar-nos entorn una línia política i una estratègia que sigui finalment de tots i totes.
Per preguntar-nos com construïm un projecte dels pobles d'Europa contra aquesta Unió antidemocràtica i al servei dels poders financers, com podem crear contrapoder a la troika fins a derrotar-la, perquè només a partir d'aquí podrem començar a pensar com anem teixint una altra Europa, dels drets, de les persones, dels pobles. Per pensar com, un cop trencat i liquidat el pacte constitucional del 78, amb un sistema que fa aigües per tot arreu, podem ajudar a què s'iniciï un procés constituent a l'Estat espanyol, que retorni el poder i la democràcia -avui segrestada per aquesta troika i aquests poders que volem derrotar- al poble. Per mirar d'entendre com podem fer que el procés català cap a l'autodeterminació es converteixi en una oportunitat de transformació en benefici de les classes populars, com el convertim en un moment constituent per canviar-ho tot, a Catalunya, però també arreu de l'estat, com fem que l'espurna que es pot encendre al nostre país acabi estenent-se més enllà. I per seguir avançant en un altre procés constituent, necessari perquè la resta es puguin fer realitat: el procés constituent de les organitzacions d'esquerres i els moviments populars, per construir un instrument a l'alçada del moment històric, capaç de donar aquesta batalla i capaç de guanyar-la.  

Aquests són, en resum, alguns dels motius que m'han dut a fer aquest pas.
I això sí, l’endemà de les primàries em posaré al servei de les candidates i els candidats d'EUiA pel que calgui, per aconseguir que la llista que conformarem amb Izquierda Unida i moltes altres organitzacions -esperem que més encara de les que s'han confirmat a dia d'avui- tregui els millors resultats possibles per enfortir el projecte de l'esquerra europea encapçalat per Alexis Tsipras, i per ajudar a construir la unitat i l'alternativa.

Después del cabreo

El sábado estuve unas horas pendiente del debate sobre la candidatura a las europeas de Izquierda Unida. Ya de inicio la cosa pintaba mal, y cuando se hizo público el resultado, pillé un cabreo tan monumental que no pude aguantarme la necesidad de patalear por las redes, algo completamente infantil e inútil, pero mira, cuando no te dan espacios internos para opinar, que no me exijan luego dejar los debates internos para dentro.
Ahora bien, pasadas las horas y recuperada la calma, sí me gustaría explicar aquí el por qué de mi cabreo y la valoración que hago de cómo están ahora las cosas, por si a alguien le sorprendió mi explosión tuitera, y también porque escribir me ayuda a ordenar las ideas.

¿Por qué me enfadé tanto al saber que Willy Meyer repite como cabeza de lista? Básicamente por dos motivos. Uno es por la falta de visión política de IU con esa decisión: no porque Meyer no sea una persona válida y preparada, no porque no esté yo de acuerdo con él en la mayoría de las cosas, sino porque Meyer representa continuidad y aparato de partido, política profesional, política vieja. Aunque sea la mía, oigan. Y en este momento histórico necesitamos otra cosa: necesitamos cambio, apertura, audacia, renovación, movimiento.
Pero el segundo, y fundamental, es el método. Porque hace un mes que se debatió cómo elaborar las listas, y una serie de gente (del aparato) se negó a hacer primarias. A cambio de eso, se pactó un método que consistía en que cada federación hacía su proceso (que debía ser democrático y abierto) y luego una comisión representativa buscaría el consenso a partir de los resultados de esos procesos. Y se nos dijo, si al final de todo esto no hay consenso, pues primarias. En aquel momento pensé que era una chapuza, y que era un método pensado y elaborado para hurtar el debate a las bases y para que se impusieran los candidatos del aparato, pero me callé y decidí (por enésima vez) dar un voto de confianza a la organización. La realidad ha sido peor de lo que me imaginaba: la mitad de las federaciones no ha hecho ningún proceso, la "comisión del consenso" casi ni se ha reunido y el resultado final se ha pasteleado como es habitual. Y estoy bastante harto.

Porque además, efectivamente, todo esto se diseñó para garantizar que los candidatos del aparato lograran los puestos que el aparato quería. Porque, supongo yo, se tenía miedo a celebrar primarias y que el resultado no fuera el deseado. Cuando, fijaos que tontería: si hubiéramos hecho primarias, el orden de la lista lo aceptamos todos y no hay discusiones ni problemas: la legitimidad del proceso actúa como pegamento. Si Meyer se presenta a las primarias y gana, perfecto, y todos a remar. Pero no, preferimos el pasilleo, el pasteleo y el cabreo. Porque vaya a ser que le de la voz a la militancia y me tumbe la propuesta.
Porque aquí hay una corriente de fondo que creo percibir, y es la resistencia de algunos a dejar paso, y a soltar las riendas, y a "perder el control". Creo que hay un cierto "sí anda, yo me comí la travesía por el desierto en los años malos, y ahora me vienen estos imberbes a quitarme el momento del triunfo", en todo este proceso. Y alguno tenía la sensación, creo, que las europeas marcaban el paso del ciclo entero, y si ahora caía Willy, luego me tocaría caer a mí. Supongo que no hace falta decir nombres, verdad?
A parte, hay otro tema que me preocupa más: se evidencia, no ya con el número uno, sino sobretodo con la número dos, (y con el tandem que forman, es toda una señal) que aquí tenemos un debate entre como mínimo dos visiones, si no enfrentadas, sí divergentes de qué hacer ante el momento histórico, y es lo que algunos compañeros llaman la "ruptura democrática" frente a la "refundación de la socialdemocracia". El primer asalto nos lo han ganado, y no sé siquiera si hemos comparecido, o si esperábamos que hubiera batalla alguna. Para la próxima, a ver si no somos tan pardillos, al menos.

Pero bueno, tampoco todo es malo. El proceso ha permitido que se vea este debate, creo que por primera vez abiertamente en IU, y que finalmente se colara en la lista gente muy interesante con la que me siento 100% representado. Hablo de Marina Albiol, de Javier Couso o de Lara Hernández, por ejemplo. Me encanta que estén, lo que me fastidia es dónde les han puesto el techo, y sobretodo, como. Y además, hay que valorar la unidad con ICV, Anova, Batzarre, esperemos que la Chunta también... Unidad que no es ni mucho menos suficiente, pero sí necesaria. Total, que al final, lo que no me gusta es el método, ni el cabeza de lista (o el "ticket" electoral). Pero la lista en sí, hay que reconocer que es bastante interesante: de los 10 primeros, 5 son fruto de acuerdos y alianzas con otras fuerzas y movimientos, o sea que tenemos la lista más abierta y plural de la historia. Y no solo eso, sino que, quitando los dos primeros (que supongo que es lo que el aparato no pensaba ceder) hay detrás toda una gente potente y rupturista, tendremos unos eurodiputados que oye, hace 5 años nadie lo hubiera imaginado.

Finalmente, otra cosa interesante ha sido ver las reacciones en las redes que el proceso ha suscitado. Vamos, que no fui el único cabreado, ni el único que no se calló el cabreo. Otros compañeros, responsables ellos, fueron más elegantes, pero también hicieron constar su desagrado por canales menos públicos. Lo importante es que la gente ya no tolera estos métodos, y lo ha hecho saber. La era de los tejemanejes por arriba se acabó, le pese a quien le pese y tarden lo que tarden algunos en enterarse. La frase mítica de Gramsci también se aplica al interior de las organizaciones de izquierda, pero lo nuevo termina naciendo, no hay otra. Creo que lo del sábado fue una bofetada para muchos, un caerse del guindo para muchos otros (yo incluido), y un toque de atención para el aparato, también, de que por ahí ya no pasamos. Espero que para próximos procesos todos hayamos aprendido la lección. Unos, que esto ya no cuela. Otros, que no podemos dejar que nos la cuelen de nuevo.

Si sigo estando en IU es porque, pese a todo, continuo pensando que es la única organización política que puede aspirar, algún día, a cambiar las cosas, a contribuir que la gente pueda vivir con dignidad. Por eso me trago todos los sapos que me trago, y todas las contradicciones. Y porque dentro de IU he encontrado a las personas (como Marina, por ejemplo) más abnegadas, más honradas, más luchadoras, más generosas... más rojas, en definitiva, de todas las que he conocido en todos los frentes donde he participado. Porque ser de izquierdas, para mí, implica y requiere todo lo anterior.
Por esas personas, y por esa esperanza de cambio sigo remando. Pero ojo a los de arriba, que esto no es un cheque en blanco. Si no estamos a la altura, no solo surgirán otras iniciativas que nos disputen el espacio, y no solo seremos incapaces de aglutinar a la mayoría, sino que al final hasta los más convencidos terminaremos dando un paso atrás. Vosotros veréis.

PD. Si tinc ànims, ja parlaré del tema Catalunya, que també té la seva història... però encara necessito deixar-ho reposar ;-)

L'endemà de demà

No escalfa el foc d'ahir, ni el foc d'avui,

i haurem de fer foc nou

Ahir, per fi, va ser demà. Que ja era hora. Gent d'ICV, gent d'EUiA, gent de moviments socials, gent d'enlloc, gent que vol canviar les coses, en suma, ens vam reunir a l'antiga fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu per començar a pensar plegats com ens podem unir, com podem plantar cara, com podem guanyar. M'agradaria posar per escrit algunes coses que penso del procés engegat, de l'assemblea en sí i de què podem fer un cop passat l'1 de febrer. Som-hi doncs.

Per començar, que anem tard. Que els ritmes i els interessos de les organitzacions polítiques clàssiques ens fan anar tard. Però benvingut sigui aquest primer pas, amb tots els possibles errors i patacades, perquè d'alguna manera i en algun moment s'ha de començar, i el que no s'equivoca mai és perquè tampoc mai no fa res. Ara bé, reconeguem que anem tard, reconeguem que la situació és excepcional, i en conseqüència, cap pas enrere, cap més pausa, al contrari, premem l'accelerador.

L'assemblea en sí, la jornada, ha estat un èxit, ho podem dir sense por a exagerar, ha anat molt millor del que ningú s'esperava. 1400 inscripcions (el doble de les previsions més optimistes) a part de diversos centenars de persones que es van presentar sense apuntar-se i que van fer-nos arribar als 1700, cosa que per moments ens va fer entrar en pànic per la complexitat de gestionar tanta afluència, i en algun moment, per part d'alguns, ens va fer caure en una "normativitis" exagerada, de servei d'ordre en una manifestació sindical, que sobrava. Sort que la realitat sempre acaba imposant-se, però em fa reflexionar, de nou, en la por de certa esquerra a trencar les normes.
Felicitats a la organització, això sí, perquè es va saber reaccionar per garantir que tothom pogués participar, i felicitats a tots i totes nosaltres, que vam saber vèncer les dificultats de l'aglomeració i aprofitar el matí. Sobretot, crec que ens cal felicitar-nos als "exiliats" de les carpes, que ens va tocar patir el fred, la pluja, i grups de debat el doble o triple de nombrosos que els de dins, i tot i això, ni vam desertar, ni vam marxar massa del guió previst.
També felicitats per la metodologia, per atrevir-nos a utilitzar-la i per ser capaços de fer-la funcionar. Per fi una assemblea on provem coses noves per aconseguir que tothom participi, però, al mateix temps, que s'arribi a conclusions. Hi ha moltes coses a millorar, moltes que han d'encaixar encara, però és un bon camí, aquest.

Ara bé, també vaig veure detalls que delaten les velles formes i que cal superar. Crec que era unànime la sensació, entre militants d'un partit i un altre i no militants, que els tres discursos dels tres "jefes" del principi sobraven, per exemple. Cal que parleu sempre, gent? Cal que parleu sempre els tres, a més? I si cal que parleu els tres, cal que parleu tanta estona cadascú? Després els debats als grups no es poden allargar, després hem de fer la posada en comú a corre-cuita, després ens quedem sense descans perquè anem tard, però això sí, els "líders" que s'allarguin tot el que vulguin (els 3!).
Igualment, la (interminable) tanda de discursos dels convidats és un altre detall a considerar de cara al futur. Si els relators necessiten temps per posar en comú les conclusions, no problem! Fem un descans (siusplau!) fem altres activitats, deixem un espai per socialitzar (i per menjar una mica o fer un cafè) posem música, fem un speaker corner, alguna dinàmica, altres debats... No sé, hi ha mil coses a fer! A més, caldria considerar una mica qui ha de parlar. Vull dir, el moment més interessant, i més intens, sens dubte, el van protagonitzar els treballadors de TV3, Panrico i Alstom en vaga. Aquests sí que han de parlar! Cal que -també- parlin els líders de CCOO i UGT, i l'alcalde de noseón, i el líder de noséquin corrent de noséquin partit? Amb tots els respectes, eh?

Malgrat tot, l'ambient que es va respirar en general, de principi a fi, era d'il•lusió, i d'esperança, i de ganes de fer-ho, i de fer més. Aquest ambient és el que va permetre l'èxit tot i les dificultats, i aquest ambient i l'enorme afluència ens demostren la necessitat d'aquest tinglado: calia, i calia ja.

Pel que fa al contingut dels debats, no vaig poder centrar-me molt perquè estava de dinamitzador i em tocava anar de grup en grup i controlar els temps i tot això, però algunes coses sí que vaig notar: Coincidència amplíssima en la necessitat de crear un espai nou, que vagi més enllà dels partits, que aglutini a tothom qui lluita, amb noves formes, horitzontals, democràtiques, transparents... I que la gent que venim dels partits haurem de ser generosos, fer un pas enrere, rebaixar identitats... La base, as usual, va cinquanta passos per davant de les seves organitzacions.
Coincidència també (almenys als grups que jo dinamitzava, no ho vaig veure al resum final, o sigui que potser no va aparèixer tant a la resta) en la necessitat d'articular un moviment que aglutini els diferents moviments de resistència, entorn una idea no reactiva sinó propositiva, de nou país, de nou sistema. Coincidència de nou (als meus grups al menys) en l'anàlisi que hem de ser més presents i més valents en el debat i la lluita per l'autodeterminació de Catalunya, per disputar l'hegemonia als sectors conservadors.

Un debat que no va sortir, en canvi, o que no va quedar clar, però on noto possibles diferències, i que caldrà anar decantant, és el de quina naturalesa ha de tenir aquest espai que ara comencem a crear, i, relacionat amb això, a qui interpel•lem per a confluir.
Hi ha un debat més o menys soterrat entre reforma i ruptura. Dient-ho ràpid i malament: entre els que es conformarien amb un nou tripartit i una gestió menys dolenta del que hi ha, i els que apostem per trencar el règim i construir quelcom nou de les ruïnes.
Crec que la gran majoria es decanta cap al discurs i la pràctica rupturista (intervencions i intervencions demanaven més contundència, més desobediència, menys complexes als discursos...), i en conseqüència, van ser molt nombroses les mencions a la necessitat de confluir amb Procés Constituent i les CUP , per exemple. Però també detecto algun sector, ja ho dic, que no està tan còmode en aquest camp, i que ja és feliç si comparteix espai amb els rebotats del PSC. Tema important, que hem d'anar parlant, per tal d'arribar a alguna síntesi.

I ara, què? Que fem, a partir de l'endemà?

Primer, assumir que això no té marxa enrere. Hem endegat un procés, hem engrescat a un munt de persones, els (ens) hem creat unes expectatives que no podem defraudar. I això vol dir que les dues organitzacions polítiques que han iniciat el procés han d'anar pensant que, perquè això funcioni, hauran d'acceptar "perdre el control" en favor del col•lectiu. Això és el que em fa una miqueta de por, que no estiguem a l'alçada, que a l'hora de la veritat apareguin les ganes de controlar els petits espais de poder intern de sempre i ho enviïn tot a pastar fang.

Relacionat amb això, dues cosetes per començar:
Aquest "grup dinamitzador" que s'ha aprovat crear... Qui el conformarà? I qui l'escollirà? És obvi que cal que hi sigui present gent dels partits, i dels altres col•lectius que s'han acostat a l'assemblea, però ens equivocaríem si féssim un "grup dinamitzador" format per dirigents, o exclusivament per dirigents, al menys. No perquè els responsables de comunicació, organització, etc, no sigueu vàlids, a la majoria us conec i em caieu bé, en serio ;-) És que, per la naturalesa mateixa de la vostra tasca, del vostre dia a dia, esteu ficats del tot dins de la "cultura de partit" i això, en un procés com aquest, us juga a la contra. Oi que les coses que es van canviar en  l'organització de l'assemblea fruit de les reflexions de les "trobades d'activistes" han millorat la mateixa? Oi que les coses que us vam demanar que canviéssiu i no heu canviat han resultat ser de les que menys han funcionat? Doncs això: per aquest viatge, necessitem valentia i idees noves, i per això necessitem, també, sang fresca al grup dinamitzador. Grup que, d'alguna manera, s'haurà de re-escollir o renovar en una propera assemblea, de forma democràtica, ja veurem com per no caure en les pràctiques de sempre.
Per altra banda, ja vaig avisant de cara al futur, una cosa nova no és creïble si a dalt continuen les mateixes cares de sempre. Si d'aquí acaba sorgint (com sembla que volem tots) un moviment polític unitari, necessitarà unes cares visibles, i aquestes cares no poden ser les mateixes d'ara, al meu parer. Algú dels "tres jefes" que van parlar ahir està disposat a fer un pas enrere? Algú està disposat/da a agafar el relleu?

Un cop passada l'assemblea, "Ara és demà" (o com es digui, aquest espai) ha de començar a independitzar-se dels partits impulsors i a funcionar amb entitat i vida pròpia. Aquest era el pla, no? La creació del grup dinamitzador és un primer pas, si ho fem bé i no el convertim en un altre òrgan format pels mateixos que estan a tot arreu, però a partir d'aquí, s'ha de començar a configurar aquest espai com una cosa autònoma, que ens inclou, però ens sobrepassa, que és més que cada partit i que la suma dels partits. La propera assemblea ja no l'ha de convocar, ni "facilitar", ICV-EUiA, sinó aquesta cosa nova. I, al mateix temps, hem d'anar pensant en com li donem a l'Ara és demà una vessant territorial, als pobles, als barris, des de la base.

Per acabar, haurem d'entendre que l'Ara és demà és una peça necessària, però no suficient per a la victòria. Hi havia dubtes, abans, sobre què es volia i què es podria, amb tot això. Un cop vista l'assemblea, sembla clar que és un bon instrument per unificar i refundar un cert espai de l'esquerra catalana: l'espai que es podria identificar amb la tradició del PSUC històric i sectors afins.
Però avui, l'esquerra catalana (l'esquerra real, la que vol canviar les coses) és més àmplia que l'espai del PSUC històric: Simplificant, podríem dir que d'una banda hi ha l'espai de l'esquerra independentista, que s'ha consolidat i ha crescut, i per una altra els nous moviments socials que han esclatat arrel del 15M, i els nous moviments polítics que en sorgeixen. De tot això, d'un temps ençà, n'estan sorgint diversos intents "d'espais unitaris", amb voluntat de ser el pal de paller de l'esquerra catalana.
El primer va ser el Procés Constituent, que ha passat d'una etapa on semblava que sí aspirava a ser el gran espai on hi cabríem tots a un moment com a mínim de pugna entre els que volen la confluència i els que volen configurar-se com un espai polític propi i diferenciat de la resta. Al desembre, la CUP va assajar el seu "espai unitari" amb la Trobada d'Unitat Popular. Ara arribem nosaltres. Hem intentat que aquest "Ara és demà" pugui incloure a la CUP i al Procés Constituent, crec que al menys part important dels que hi som ho hem intentat. Però no ha estat possible, i aquesta assemblea ha configurat un tercer espai unitari que no és el gran espai, sinó el tercer en discòrdia.
El repte, ara, a part de consolidar l'Ara és demà, és aconseguir que aquests tres espais, juntament amb altra gent, conflueixin en un gran espai de tots. No podem permetre'ns la divisió, i no guanyarem sense unitat.

Poc a poc, però sense pauses. Dissabte vam fer un gran pas. Que no s'aturi la cosa!

División o victoria

Llevo dos semanas que no paro de retuitear y compartir artículos sobre "el tema", y me he dado cuenta que la gente me empieza a parar por la calle para pedirme mi opinión. Es un clamor. Y ya sabéis que yo, si lo pide la gente... Así que voy a intentar condensar en un post lo que opino de las elecciones europeas, la unidad de la izquierda, la propuesta de Pablo Iglesias y "Podemos", la postura de IU... Nada fácil, pero allá vamos.

Primero, una consideración: parto de la base que todos los que han estado en mi lado de la trinchera en las plazas, en los escraches, en las huelgas generales... son MI GENTE. Puedo tener con ellos diferencias de criterio, de táctica, de estrategia, pero por encima de todo son DE LOS MÍOS. Y si en algún momento en este escrito me meto con unos u otros debe entenderse como parte de un debate entre amigos, nada más. El enemigo está enfrente y es mucho peor, y mucho más poderoso.

Para continuar, un apunte sobre el momento actual: el capital nos está ganando por goleada, y su "proceso deconstituyente" para robarnos cada vez más y mejor está casi completo. Al mismo tiempo, y precisamente por lo dramático de la situación, se ha roto el consenso sobre el sistema y existe la posibilidad real de que las fuerzas del "campo popular", como dicen los argentinos, aglutinen a una mayoría social y se pueda plantear un cambio real en beneficio de los de abajo. Estamos en un momento histórico de pugna entre restauración y ruptura, pero este momento pasará, y si no hemos logrado entonces cambiar la correlación de fuerzas a nuestro favor, nos abocamos a varias décadas de un sistema restaurado en beneficio de los de siempre. Los momentos de cambio llegan y se van y el último fue hace casi 40 años.

En este momento histórico, iniciamos ahora un ciclo electoral, después de un período de movilizaciones que han ido a la baja y en un ambiente de descrédito del sistema y de los partidos, de desesperanza, y de un hartazgo que puede hacer también que en cualquier momento cualquier chispa prenda cualquier mecha. En los años precedentes, desde el estallido del 15M, se ha hablado y hablado de la necesidad de crear un frente amplio de todo el "campo popular", que incluya a partidos, movimientos, activistas... como respuesta a la situación excepcional y como instrumento para crear una mayoría social y política de cambio. Han sido numerosas las iniciativas que han surgido: Mesas de convergencia, Frente cívico, Procés Constituent, SUMA, Alternativas desde Abajo... en este sentido, pero por infinidad de motivos, no hemos sido capaces de llegar al inicio del ciclo electoral con un instrumento unitario válido para afrontarlo en condiciones de disputar la hegemonía a los grandes partidos del régimen.

Sea como sea, aquí estamos, con las europeas encima, y con todo el trabajo por hacer. Y ante esto, hay dos opciones: presentarnos a las elecciones divididos como siempre en varias coaliciones, esperando contarnos y quizá negociar luego de cara a municipales/autonómicas/generales (más importantes, se supone) o poner toda la carne en el asador para, como mínimo, iniciar YA la unidad, aunque no sea completa, aunque sea hecha con prisas, de cara a las europeas. Pienso que la primera opción es un error de proporciones mayúsculas. Pienso, más aún, que tomar esa senda sería una catástrofe para las opciones de la izquierda de ser, algún día, mayoría.

Pero vayamos por partes. En estas europeas las tendencias que marcan los estudios de opinión pronostican una debacle de los grandes partidos del régimen, así como un aumento importante de IU y UPD, y sobretodo, una grandísima, grandísima abstención. Está claro que IU es la única fuerza de la izquierda real con músculo organizativo y electoral suficiente para plantar cara, pero IU por sí sola, ésta IU como mínimo, tiene un techo, que se comprueba en todas las encuestas, de entorno al 15%. Y ese es el problema. Porque un 15% es un muy buen resultado, es fantástico, sí... pero si quieres GANAR, un 15% no es suficiente. Lo que pasa es que hay gente en IU que no quiere ganar, o no se cree que podamos ganar, y en consecuencia, prefiere un 15% gestionado y controlado por ellos que la posibilidad de ser más a costa de perder control y poder interno. "Sí anda" me los imagino pensar "después de tanto desierto, ahora que las cosas van bien por fin voy a regalarle el juguete a otros". Y ese pensamiento mezquino y corto de miras le está haciendo mucho daño a la izquierda en este país.

Porque es ahora, en las europeas, cuando tenemos la oportunidad histórica de romper con el bipartidismo en este país. Por muchas razones: por la percepción de que las europeas son "elecciones de segunda" donde el voto útil no cuenta tanto, por la circunscripción estatal y el sistema casi proporcional que ello conlleva, por la posibilidad de convertirlas en una ocasión para castigar a "lo de siempre"... En estas elecciones europeas tenemos la oportunidad de morder, de morder de verdad, de hacer daño, lo tenemos muchísimo más fácil que en unas generales. Y además, al ser las primeras, las europeas marcarán el paso de todo el ciclo electoral. Se necesita un empujón para que la gente se crea que la alternativa es posible, y una vez creado ese estado de ánimo, la alternativa se hace posible. Mirad Grecia: en unas elecciones Syriza queda segunda fuerza con un 17% de los votos, creo recordar, no tan por encima del Pasok, y en las siguientes, un mes y pico después, escala hasta el 27%. Hoy las encuestas les dan más del 30%. La gente necesita creer que es posible, para hacerlo posible.

Imaginemos un escenario como el que pronostican las encuestas, pero con un pequeño cambio: en vez de quedarse en el 15%, IU logra solo un poco más, unos puntitos más, y PSOE y PP unos puntitos menos, tanto, que los tres partidos están a menos de 5 puntos de diferencia. Os imagináis el terremoto? Ojo que no estoy diciendo sorpasso: estoy diciendo "solo" que IU (o como se llamara esa lista) lograra estar más o menos al nivel de "los grandes". Se acabó lo de "izquierda minoritaria". Se acabaron los debates PP-PSOE. Seríamos, en la mente de la gente, una opción real de gobierno. Se acabó el voto útil, y el votar al menos malo! Pero nada de eso ocurre si IU saca el 15% y PP-PSOE entorno al 25-30%

Ojalá esto lo pudiera lograr IU por si sola (¡sería tan fácil todo, entonces!) pero no es así. Por infinidad de razones. IU se queda en el 15%. Y eso es la continuidad del bipartidismo, y que vuelvan a ganar los de siempre, y el "no soy corrupto porque el pueblo me vota" y el "la gente apoya las reformas de Rajoy", y más desesperanza, y más "no se puede". Y lo mismo le digo a cualquiera que se piense que una aventura en solitario de algún chiringuito nuevo, por muy bien montado que esté, va a cambiar nada. Como mucho, se afianzará como un nuevo espacio de la izquierda (con mucha suerte). ¿Pero de qué narices sirven, hoy, uno o dos eurodiputados? Al que se conforme con eso, hay que azotarle en la plaza mayor al ladito del dirigente de IU que se conforma con 8 o 9.

¿Cual es la forma de lograr ese pequeño salto adelante? ¿Cual es el secreto para pasar del entorno del 15 al entorno del 20%? Pues no tengo la fórmula mágica, si no la patentaba, que bien me irían unos ingresos extra, pero comentaba por facebook en un debate sobre "el tema" unas cosillas que copio aquí y que son meras intuiciones, basadas en experiencias previas:

1) Se requiere la creación de un frente unitario de todo lo que se mueve contra la austeridad y la troika (partidos, plataformas, activistas y personas sin más, también), o de gran parte al menos, que precisamente transmita la idea de que vamos a por todas y que sí es posible ganar: la suma multiplicará.
2) Se necesitan nuevas formas organizativas, alejadas del "cupularismo" clásico que se asocia a la vieja política y a los partidos tradicionales. No se necesita un partido, se necesita un movimiento político, que se organice de forma horizontal y participativa tanto para elaborar el programa como para escoger a los candidatos.
3) Ante la excepcionalidad del momento, un programa excepcional: de mínimos, y basado no tanto en los postulados clásicos de la izquierda como en una propuesta básica, entorno a la Declaración Universal de Derechos Humanos, por ejemplo.
4) Necesitamos un discurso diferente, con un lenguaje diferente, capaz de conectar con toda una masa de gente que hasta hace nada votaba sin dudarlo a PSOE o PP, y que está rebotada, pero no ha terminado de hacer el click mental que le permitiría votar a una propuesta "roja clásica". Necesitamos un discurso popular, más que izquierdista, y de ruptura: vamos a construir un país nuevo, no a gestionar lo existente.
5) Necesitamos liderazgos nuevos, que puedan hacer llegar ese discurso y ese programa, que no tengan hipotecas de tiempos pasados en los que "transamos" con el régimen (de nuevo uso una expresión argentina).
6) Y por último, está claro, necesitaríamos una marca nueva, para encajar con todo el paquete.

Esto es lo que deberíamos haber empezado a construir hace dos años, y no lo hemos hecho, y ahora nos pilla el toro. En esta situación aparece el bueno de Pablo Iglesias un día por la tele y anuncia que se lanza a la arena electoral creando un movimiento propio, "Podemos", junto con gente vinculada a Izquierda Anticapitalista y otros conocidos intelectuales de la izquierda española. E interpela directamente a Izquierda Unida, "retándonos" a un proceso de primarias abiertas, en las que él se presentaría, y quien gane lidera la lista unitaria de la izquierda. Y empieza el batiburrillo.

Varias cosas:
1) Aunque he firmado el manifiesto, hay cosillas de "Podemos" que me chirrían: el tufillo mesiánico personalista, que se presente (como pasó aquí con Procés Constituent) como algo hecho y cerrado y por la tele, el documento interno famoso de Izquierda Anticapitalista en el que se cuece todo el asunto y que no destaca precisamente por su voluntad de confluir en una lista unitaria... Hubiera preferido otra estrategia. Que el manifiesto inicial lo firmaran también gentes de diferentes espacios políticos, haciendo hincapié en la necesidad de confluir en un espacio de todos, por ejemplo. Que Pablo Iglesias fuera, en un principio, un firmante más, y que luego se presentara a las primarias, si acaso. Pero esto es lo que hay, y con estos bueyes tenemos que arar. Hacer énfasis en las críticas ahora es (como está de moda decir en Catalunya) poner palos en las ruedas del proceso.

2) Me ha sorprendido muy negativamente la acogida que ha tenido este movimiento en determinados sectores de IU, y de su dirección, y en compañeros míos que tengo en alta estima y consideración. Solo me puedo explicar su comportamiento por miedo a lo desconocido, o a perder el control, y quizá por hartazgo de que aparezcan siempre submarinos del PSOE para fastidiarnos. Pero confundir esto con un submarino del PSOE es estar poco fuera del mundo, ¿eh? ¿No hemos teorizado acaso una y mil veces sobre la Refundación de la Izquierda, la Confluencia, el Bloque Político y Social, el Nou Espai...? ¿A qué viene entonces tanta hostilidad hacia un movimiento que (en teoría) se ha presentado como un método para facilitar la confluencia de la izquierda política y social, incluida IU?

3) Por todo lo que llevo escrito hasta ahora, creo que por encima de todo, de todas las cosas que pueden no gustarme de unos u otros, lo primordial debe ser la UNIDAD. Y que todos debemos poner TODO de nuestra parte para hacerla realidad. No nos quedemos en las excusas, en los detalles, para sentirnos mejor con nosotros mismos cuando no nos juntemos, porque nosotros somos mejores y más puros. Si no nos juntamos, si al final hay dos listas, dará igual quién tenga más culpa: será culpa de todos, y será una catástrofe.

4) Por ello, creo que sería un error tremendo que algo tan nimio como el método de elección de la candidatura constituya la barrera infranqueable que impida la unidad. ¿No quedamos que lo importante no son las personas sino el proyecto? ¿No estamos en un momento excepcional? ¿No es hoy más que nunca necesaria la unidad? Entonces, ¿va a entender la ciudadanía que nos peleemos por esto? Si el debate primarias sí/primarias no es lo que termina dividiéndonos, significará que ninguno, nunca, buscó realmente confluir. Significará que las primarias no eran más que una excusa para ir separados. Que triste será todo, entonces.

5) Y en consecuencia, le digo a los míos: si "los otros" se emperran en las primarias abiertas, si lo ponen como condición sine qua non para cualquier posibilidad de lista conjunta, vale, estarán demostrando que no buscan realmente la unidad, vale, estarán demostrando que para ellos era una excusa porque saben que IU y sus múltiples socios y federaciones y colectivos internos hacen que las listas sean un encaje de bolillos para respetar la pluralidad interna, vale, muy bien, ¿y qué? Vamos a dejar que eso impida que haya UNA SOLA PUÑETERA LISTA DE TODA LA IZQUIERDA en las europeas?
¡HAGAMOS PRIMARIAS ABIERTAS!
Demos una lección de generosidad, de apertura, de altura de miras, demostremos por qué somos dignos de llamarnos como nos llamamos de una vez por todas.
¿Qué puede pasar? Que gane Pablo Iglesias, me diréis, porque es más mediático, porque sale por la tele... Y yo os digo ¿Y qué? ¿No es acaso un buen candidato? ¿No es un candidato fantástico, además? Si no hubiera montado este tinglado, ¿no estaríamos nosotros ahora persiguiéndole para que aceptara estar en nuestras listas? ¿No lo hemos hecho ya anteriormente? Entonces, ¿de qué me estáis hablando? ¿Y qué significa tener que "ceder" y que el candidato sea Pablo Iglesias, si a cambio, señoras y señores, unimos a la izquierda en una candidatura unitaria, sacamos un puñado enorme de eurodiputados, y más importante, por encima de todo, herimos de muerte al bipartidismo e iniciamos un ciclo electoral de cambio y de victoria?

Si miráis los artículos anteriores de este blog veréis que me he desgañitado una y otra vez pidiendo unidad, frentes amplios y confluencia. Siempre he dicho "es el momento". Nunca lo ha sido.
Gentes, es el momento. No habrá muchos más. Nuestra tarea es más grande y más importante que nosotros mismos: estemos a la altura.

Me callo ya, perdón por la chapa. La próxima vez, pensadlo dos veces antes de pedirme cosas por la calle. Ya veis la que liáis.

Estem preparats per desobeir?

La setmana passada la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques va tornar a aconseguir-ho: quedava aturat el desallotjament del Bloc Salt, propietat del Sareb (el banc públic "dolent") i buit, que la Plataforma havia recuperat per reallotjar 16 famílies víctimes de desnonaments.
Les accions de la PAH no només serveixen per impedir que moltes famílies es quedin sense casa, sinó que també asseguren a d'altres l'accés efectiu al dret constitucional a l'habitatge enfront de la inactivitat de les institucions, posen el focus en la base del problema (pisos buits en mans d'un organisme públic al mateix temps que famílies desnonades), i finalment aconsegueixen que tribunals europeus els donin la raó.

I tot això ho aconsegueixen desobeint les lleis. Desacatant les lleis. Més clar: realitzant accions il·legals. És il·legal plantar-se davant de la policia i dir, no senyors, aquí no entreu. És il·legal entrar en un bloc de pisos propietat d'un banc, canviar les claus i donar-les a famílies desnonades. És il·legal, quan el propietari diu "marxeu d'aquí", plantar-se un cop més i negar's-hi. És tant il·legal com necessari. I funciona.
Quan la llei és tan summament injusta, i quan no hi ha un sistema legal per canviar les lleis injustes (què li va passar a la pobra ILP?) la desobediència, la insubmissió, és un camí legítim, a vegades l'únic camí.

Explico això perquè sembla que, després de moltes anades i tornades, ben aviat s'aprovarà la nova llei de règim local, la reforma dels ajuntaments, una cosa que no ens sona massa, que sembla un pel llunyana, però que pot suposar el final dels ajuntaments democràtics tal com els coneixem.
Amb aquesta reforma (ningú ho sap exactament, perquè van canviant la lletra petita dia a dia, però la idea bàsica és aquesta) els ajuntaments perdran competències en gairebé tot allò que sigui competència d'una administració superior, és a dir, educació, treball, serveis socials, cultura... En teoria per "evitar duplicitats" i "reduir despesa" (sacrosanta austeritat), però en realitat, el que es busca és tornar a un model d'ajuntament com aquells del franquisme: gestor de les escombraries, les llums, els impostos municipals, i poca cosa més. És una recentralització del poder des de la seva base (els ajuntaments) cap a altres institucions més allunyades i a vegades menys democràtiques (diputacions, autonomies i govern central).

Què passarà a casa nostra, a Mollet, si la reforma local s'aprova com està pensada? Escoles bressol municipals, Escola de música, EMFO, Institut de Serveis als Discapacitats (Alborada, El Bosc, Can Vila), serveis d'atenció a les dones víctimes de violència, serveis socials, centres cívics i culturals... Què serà de tot això, del servei que presten aquests organismes i dels llocs de treball que generen?

Tenim un pla, com a ciutat, per saber què farem quan De Guindos o qualsevol d'aquests ens digui que tot això s'ha de tancar o privatitzar? Què pensa fer el nostre govern municipal? Realment penso que aquest tema, del que no es parla massa, pot ser cabdal en els anys vinents per definir quins pobles i quines ciutats tenim, amb quins serveis, amb quina qualitat de vida. Podria molt ben ser que, després d'una campanya electoral on tots els partits prometin la lluna i més, arribi qui sigui que guanyi i es trobi amb una administració buida de competències, gestionant la misèria, gestionant com tanquem el que teníem i com fotem fora els treballadors.

Si la majoria absoluta del PP tira endavant aquesta reforma, estarem preparats, a Mollet, per plantar-nos? Podrem unir-nos des dels partits fins als sindicats, treballadors, usuaris, ciutadans i ciutadanes, i desobeir tots a una, no com una qüestió d'ideologies, sinó de poble? Serem capaços de dir, això no es tanca, malgrat que sigui il·legal? I serem capaços de resistir, com ho fa la PAH, fins que es rendeixin o ens donin la raó?

Potser de que ho aconseguim dependrà quina ciutat ens queda. Potser que comencem a pensar-hi, i a preparar-nos.

Sobre el "Procés Constituent"

Ahir diumenge es va posar de llarg el projecte anomenat "Procés Constituent", sis mesos després de presentar-se en públic, amb un gran acte a Montjuïc amb participació de coneguts activistes, intel·lectuals i gent de la cultura, amb una assistència que va quadruplicar les cadires previstes (entre 5.000 i 10.000 persones, segons amb qui parlis).

Sembla que, tot i no haver aconseguit aquell objectiu grandiloqüent (100.000 adhesions en una setmana! va demanar Teresa Forcades a TV3), el projecte tira endavant, amb més de 90 assemblees constituïdes, suport de personalitats clau en el món de l'esquerra catalana i una espècie de reconeixement mutu, de "deixar-se estimar" amb els partits d'esquerres, més fred o més entusiasta segons els casos. També, i això és molt important, ha sabut connectar amb una base de persones que no estaven mobilitzades, o si ho estaven, era a l'àmbit sectorial.

Ara bé, com continua aquesta aventura? La cosa curiosa d'aquest moviment anomenat "Procés Constituent" (ho escric així perquè no es confongui el moviment amb l'objectiu, encara que es diguin igual), és que tinc la sensació que ningú, ni els més ficats en el tema, sabem ben bé cap a on va, ni en què acabarà convertint-se. Això permet que cadascú projecti sobre el seu logo les seves esperances, allò que "jo penso que hauria de ser", i sense definir-ho col·lectivament, allà que hi anem, allà que ens trobem. I mira, com a mínim serveix per a això, per permetre un espai de trobada entre persones de col·lectius diferents, de tradicions diferents, que fem un pas endavant i diem, ara no només ens trobarem per organitzar una lluita o una vaga, ara ens trobem per intentar canviar el país de dalt a baix. I crec que ens hi trobem amb voluntat de construir.

Jo seré molt sincer, crec que ho sóc sempre, i si heu llegit alguna entrada més d'aquest blog sabreu fàcilment per on vaig: a mi aquest moviment em serveix, em servirà, si acaba convertint-se en un espai on hi siguem TOTS.
Tots és tots: absolutament tots els que estem lluitant per la ruptura amb el règim social, polític i econòmic nascut de la transició; els que lluitem organitzats en partits (en tots els partits) i els que lluitem en moviments, els dels nous moviments i també els dels moviments tradicionals. Tots és tots: els que s'anomenen independentistes i els que no ens ho anomenem, però estem d'acord que la cosa ha de petar, i escolta, si peta per Catalunya perfecte, i després ja veurem que en fem dels trossets.
I com sempre dic, perquè això succeeixi cal voluntat unitària, pensar en gran, acceptar la pluralitat... generositat, molta generositat, per part de tothom. Si no, aquest quedarà com un altre bonic intent que va quedar en no res per culpa dels de sempre, i contribuirà a enfortir la resignació, en comptes de vèncer-la.

Acabo amb una curiositat que vaig pensar tot veient l'acte d'ahir: us heu fixat que, tot i militar en col·lectius diversos, tot i que alguns dels companys d'uns i altres es dediquin a criticar-se com a esport, moltes vegades estem dient el mateix? A tall d'exemple...

• Crec que van ser els Iaioflautes els primers en treure la consigna: #RepúblicaCatalanadel99%! Fa un mes, EUiA prenia el concepte per batejar la seva proposta territorial... i ara, la primera campanya del "Procés Constituent" es dirà: "Construïm la República Catalana del 99%".

• L'Esther Vivas, de Revolta Global, va basar gran part de la seva intervenció en el concepte #CatalunyaLliure: Per decidir com es vol organitzar, però també lliure de retallades, d'atur, d'especulació... resulta que aquesta és, paraula per paraula, la campanya que està promovent Alternativa Jove des de fa uns mesos.

• A la seva darrera assemblea, els d'ICV piulaven: "#Canviem-hoTOT!", per treure després una campanya d'extensió que diu, "Juntes podem canviar-ho tot", al mateix temps que la gent de les CUP treia la seva: "Decidim independència per canviar-ho tot".

És només una curiositat... o potser no ;-)