dilluns, 19 de gener de 2015

Apunts sobre la Ciutat Morta


1) Tot i que crec que ser una persona crítica, em reconec colonitzat pel pensament únic: tantes vegades sentint sobre el cas 4F, i altres semblants, i alguna cosa dins meu pensant "ja, bueno, vés a saber...". L'hegemonia cultural és tan bèstia que pocs s'escapen, i per sistema donem la raó (hasta que se demuestre lo contrario) al sistema. No hi ha presumpció d'innocència a les nostres consciències col·lectives: hi ha presumpció de veracitat per a les versions oficials, i de culpabilitat per a tots aquells que se separen de la norma. I calen cops molt forts (acompanyats per una crisi de règim global) per canviar aquest model mental: un assassinat al carrer gravat en vídeo, o un cas que coneixes de primera mà... o un documental demolidor. Aleshores et cau la bena dels ulls, i la cara de vergonya.

2) La principal conclusió és que tot el sistema policial-judicial-polític-mediàtic és una màquina perfecta, on tots els engranatges funcionen per a la seva pròpia supervivència. No parlem d'una jutgessa feixista (que també), ni de dos policies torturadors (que també), ni d'uns polítics concrets covards i còmplices (que també): parlem de tot un cos policial, de tota una administració de justícia, de tot un sistema polític que serveixen als seus propis interessos fins i tot per sobre de la justícia i de la vida de les persones, ajudat i engreixat per uns mitjans de comunicació i uns periodistes al servei del relat oficial. Fins i tot els metges de l'Hospital del Mar col·laboren en l'entramat de tortures, mentides i impunitat. Com diu Gonzalo Boye, el sistema no es pot equivocar, perquè si s'equivoqués, deixaria de ser el sistema, i això no es pot permetre.

3) Torna a evidenciar-se que aquí i ara, la discriminació al diferent és llei, que si ets pobre, immigrant, homosexual... la teva vida val menys, no diguem ja la teva versió. No se't jutja pel que has fet, se't jutja per vestir o pentinar-te d'una determinada manera, se't jutja per l'accent, la cara, el color de la pell. I l'única cosa que et pot salvar són els diners. Descobrim moltes coses relacionades amb el cas perquè uns policies detenen, apallissen i inventen proves contra un ciutadà de Trinitat i Tobago que, mira tu, resulta ser de família rica, i per això tot el muntatge cau. Arriba a tractar-se d'un immigrant qualsevol, d'un precari qualsevol, i potser encara estaria a la presó. El racisme, l'homofòbia i el classisme institucional embruten tots els engranatges d'aquesta màquina perfecta.

4) La projecció de Ciutat Morta al Canal33, i per tant, la possibilitat que la ciutadania tingui accés al coneixement d'uns fets tan esfereïdors, és una excepció fruit d'un cúmul de circumstàncies poc repetibles: primer, la cruesa del cas en si. Després, el suïcidi de Patricia. Però ni la mort d'una persona és suficient: han calgut uns cineastes valents i de gran talent, ha calgut que el documental triomfi en festivals d'arreu, que acumuli reconeixements... en un procés silenciat pels mitjans catalans, amb TV3 al capdavant. Finalment, ha calgut un estat d'excepcionalitat social com no hem viscut en 40 anys, perquè la pressió del carrer obligui a projectar el documental a la televisió pública (això sí, sense anunciar-lo pas, que passi sense pena ni glòria, siusplau).

5) I aquí arriba la part esperançadora: la projecció de "Ciutat Morta" es converteix en un fenomen social. Programa més vist del dia, i de la història del 33. Bars i casals plens de gent un dissabte a la nit per veure un documental de dues hores, espais on la rabia i la impotència es barrejaven amb el sentiment de comunitat, de saber que no estem sols, i que aquest simple fet (reunir-nos per veure aquest documental) és una acció revolucionària. De nou, al dia següent, TV3 calla la notícia, ni al TN ni al 3/24 vaig veure cap menció al record d'audiència, ni als bars plens per veure un documental, ni a la concentració d'homenatge a la Patri a la una de la matinada. Res d'això és ressenyable, pel que sembla. Però encara que no ho expliquin, ha passat, encara que ho vulguin negar, és real, està aquí, estem aquí, estem vius, desperts, i som molts, cada dia més.

6) Pel que fa a les repercussions judicials i polítiques. És obvi que toca empènyer per reobrir el cas, des de totes les instàncies possibles. I és obvi que calen responsabilitats polítiques, encara que la majoria dels protagonistes estiguin ja retirats. Pel que fa "als meus", crec que, per estètica encara que sigui, Ricard Gomà no pot tornar a presentar-se a les eleccions municipals. I em sap greu, perquè penso que és de les persones més sanes que hi ha a ICV, i penso que s'està sent injust amb ell, i se l'està utilitzant des d'alguns sectors com a eina per fer mal a Guanyem, quan, repeteixo, crec que és de les persones que han passat per ICV BCN més salvables. Però està clar que som en una etapa nova i cal, més enllà dels canvis profunds en les organitzacions, canvis simbòlics també. I això passa pels relleus als equips.
A la meva organització, no tenim ningú que hagi estat regidor en aquell període ara en actiu, però tenim responsabilitats (encara que siguin ínfimes) per haver donat suport a un govern municipal determinat. Estaria bé saber quines persones d'EUiA van tenir responsabilitats dins del grup municipal de Barcelona en aquells anys, què es va fer i què es va acceptar, o no, sobre aquest cas i altres similars. Però també ens cal una reflexió profunda sobre tota la nostra etapa de participació o suport a governs suposadament "d'esquerres" durant els anys de la bombolla, i sobre el nostre paper en ells. Mai més, mai més, ha de callar EUiA davant un entramat de poder i un projecte de ciutat com el que sabem ara de Barcelona, a canvi de petites concessions o per evitar mals majors.

7) Per acabar, la reobertura del cas i les responsabilitats polítiques (i també les necessàries dimissions o cessaments en els responsables dels cossos policials i judicials) ha de ser només el principi. Ciutat Morta no ens explica un cas aïllat, ens mostra un sistema, un entramat. És tot això el que hem de transformar. La indignació, la rabia i les energies desfermades la nit del dissabte ens han de servir per construir una nova ciutat, un nou país, on la llum entri a les comissaries i als despatxos, on el sistema deixi de ser una màquina programada per la seva pròpia autoconservació, on els periodistes a sou del poder com Pilar Rahola, per exemple, rebin el menyspreu social que mereixen.
És la nostra responsabilitat que guanyi i arreli la vida per sobre les runes d'aquesta ciutat morta. És temps de construir futur.