dimecres, 23 d’octubre de 2013

Estem preparats per desobeir?

La setmana passada la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques va tornar a aconseguir-ho: quedava aturat el desallotjament del Bloc Salt, propietat del Sareb (el banc públic "dolent") i buit, que la Plataforma havia recuperat per reallotjar 16 famílies víctimes de desnonaments.
Les accions de la PAH no només serveixen per impedir que moltes famílies es quedin sense casa, sinó que també asseguren a d'altres l'accés efectiu al dret constitucional a l'habitatge enfront de la inactivitat de les institucions, posen el focus en la base del problema (pisos buits en mans d'un organisme públic al mateix temps que famílies desnonades), i finalment aconsegueixen que tribunals europeus els donin la raó.

I tot això ho aconsegueixen desobeint les lleis. Desacatant les lleis. Més clar: realitzant accions il·legals. És il·legal plantar-se davant de la policia i dir, no senyors, aquí no entreu. És il·legal entrar en un bloc de pisos propietat d'un banc, canviar les claus i donar-les a famílies desnonades. És il·legal, quan el propietari diu "marxeu d'aquí", plantar-se un cop més i negar's-hi. És tant il·legal com necessari. I funciona.
Quan la llei és tan summament injusta, i quan no hi ha un sistema legal per canviar les lleis injustes (què li va passar a la pobra ILP?) la desobediència, la insubmissió, és un camí legítim, a vegades l'únic camí.

Explico això perquè sembla que, després de moltes anades i tornades, ben aviat s'aprovarà la nova llei de règim local, la reforma dels ajuntaments, una cosa que no ens sona massa, que sembla un pel llunyana, però que pot suposar el final dels ajuntaments democràtics tal com els coneixem.
Amb aquesta reforma (ningú ho sap exactament, perquè van canviant la lletra petita dia a dia, però la idea bàsica és aquesta) els ajuntaments perdran competències en gairebé tot allò que sigui competència d'una administració superior, és a dir, educació, treball, serveis socials, cultura... En teoria per "evitar duplicitats" i "reduir despesa" (sacrosanta austeritat), però en realitat, el que es busca és tornar a un model d'ajuntament com aquells del franquisme: gestor de les escombraries, les llums, els impostos municipals, i poca cosa més. És una recentralització del poder des de la seva base (els ajuntaments) cap a altres institucions més allunyades i a vegades menys democràtiques (diputacions, autonomies i govern central).

Què passarà a casa nostra, a Mollet, si la reforma local s'aprova com està pensada? Escoles bressol municipals, Escola de música, EMFO, Institut de Serveis als Discapacitats (Alborada, El Bosc, Can Vila), serveis d'atenció a les dones víctimes de violència, serveis socials, centres cívics i culturals... Què serà de tot això, del servei que presten aquests organismes i dels llocs de treball que generen?

Tenim un pla, com a ciutat, per saber què farem quan De Guindos o qualsevol d'aquests ens digui que tot això s'ha de tancar o privatitzar? Què pensa fer el nostre govern municipal? Realment penso que aquest tema, del que no es parla massa, pot ser cabdal en els anys vinents per definir quins pobles i quines ciutats tenim, amb quins serveis, amb quina qualitat de vida. Podria molt ben ser que, després d'una campanya electoral on tots els partits prometin la lluna i més, arribi qui sigui que guanyi i es trobi amb una administració buida de competències, gestionant la misèria, gestionant com tanquem el que teníem i com fotem fora els treballadors.

Si la majoria absoluta del PP tira endavant aquesta reforma, estarem preparats, a Mollet, per plantar-nos? Podrem unir-nos des dels partits fins als sindicats, treballadors, usuaris, ciutadans i ciutadanes, i desobeir tots a una, no com una qüestió d'ideologies, sinó de poble? Serem capaços de dir, això no es tanca, malgrat que sigui il·legal? I serem capaços de resistir, com ho fa la PAH, fins que es rendeixin o ens donin la raó?

Potser de que ho aconseguim dependrà quina ciutat ens queda. Potser que comencem a pensar-hi, i a preparar-nos.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Sobre el "Procés Constituent"

Ahir diumenge es va posar de llarg el projecte anomenat "Procés Constituent", sis mesos després de presentar-se en públic, amb un gran acte a Montjuïc amb participació de coneguts activistes, intel·lectuals i gent de la cultura, amb una assistència que va quadruplicar les cadires previstes (entre 5.000 i 10.000 persones, segons amb qui parlis).

Sembla que, tot i no haver aconseguit aquell objectiu grandiloqüent (100.000 adhesions en una setmana! va demanar Teresa Forcades a TV3), el projecte tira endavant, amb més de 90 assemblees constituïdes, suport de personalitats clau en el món de l'esquerra catalana i una espècie de reconeixement mutu, de "deixar-se estimar" amb els partits d'esquerres, més fred o més entusiasta segons els casos. També, i això és molt important, ha sabut connectar amb una base de persones que no estaven mobilitzades, o si ho estaven, era a l'àmbit sectorial.

Ara bé, com continua aquesta aventura? La cosa curiosa d'aquest moviment anomenat "Procés Constituent" (ho escric així perquè no es confongui el moviment amb l'objectiu, encara que es diguin igual), és que tinc la sensació que ningú, ni els més ficats en el tema, sabem ben bé cap a on va, ni en què acabarà convertint-se. Això permet que cadascú projecti sobre el seu logo les seves esperances, allò que "jo penso que hauria de ser", i sense definir-ho col·lectivament, allà que hi anem, allà que ens trobem. I mira, com a mínim serveix per a això, per permetre un espai de trobada entre persones de col·lectius diferents, de tradicions diferents, que fem un pas endavant i diem, ara no només ens trobarem per organitzar una lluita o una vaga, ara ens trobem per intentar canviar el país de dalt a baix. I crec que ens hi trobem amb voluntat de construir.

Jo seré molt sincer, crec que ho sóc sempre, i si heu llegit alguna entrada més d'aquest blog sabreu fàcilment per on vaig: a mi aquest moviment em serveix, em servirà, si acaba convertint-se en un espai on hi siguem TOTS.
Tots és tots: absolutament tots els que estem lluitant per la ruptura amb el règim social, polític i econòmic nascut de la transició; els que lluitem organitzats en partits (en tots els partits) i els que lluitem en moviments, els dels nous moviments i també els dels moviments tradicionals. Tots és tots: els que s'anomenen independentistes i els que no ens ho anomenem, però estem d'acord que la cosa ha de petar, i escolta, si peta per Catalunya perfecte, i després ja veurem que en fem dels trossets.
I com sempre dic, perquè això succeeixi cal voluntat unitària, pensar en gran, acceptar la pluralitat... generositat, molta generositat, per part de tothom. Si no, aquest quedarà com un altre bonic intent que va quedar en no res per culpa dels de sempre, i contribuirà a enfortir la resignació, en comptes de vèncer-la.

Acabo amb una curiositat que vaig pensar tot veient l'acte d'ahir: us heu fixat que, tot i militar en col·lectius diversos, tot i que alguns dels companys d'uns i altres es dediquin a criticar-se com a esport, moltes vegades estem dient el mateix? A tall d'exemple...
  • Crec que van ser els Iaioflautes els primers en treure la consigna: #RepúblicaCatalanadel99%! Fa un mes, EUiA prenia el concepte per batejar la seva proposta territorial... i ara, la primera campanya del "Procés Constituent" es dirà: "Construïm la República Catalana del 99%".
  • L'Esther Vivas, de Revolta Global, va basar gran part de la seva intervenció en el concepte #CatalunyaLliure: Per decidir com es vol organitzar, però també lliure de retallades, d'atur, d'especulació... resulta que aquesta és, paraula per paraula, la campanya que està promovent Alternativa Jove des de fa uns mesos.
  • A la seva darrera assemblea, els d'ICV piulaven: "#Canviem-hoTOT!", per treure després una campanya d'extensió que diu, "Juntes podem canviar-ho tot", al mateix temps que la gent de les CUP treia la seva: "Decidim independència per canviar-ho tot".
És només una curiositat... o potser no ;-)

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Albiols per Mollet

La setmana passada, el conflicte que portem mesos arrossegant a Mollet pel trasllat d’una mesquita d’un local a un altre del mateix carrer va pujar de nivell gràcies a la mala feina i poca voluntat d’uns i altres: els membres de la comunitat musulmana ocupaven el local precintat, l’Ajuntament omplia la plaça Pau Casals de policia per impedir que hi tornessin a resar, i al mig de tot, apareixia el Partit Popular demanant mà dura i buscant la provocació amb una roda de premsa al mig de la celebració religiosa dels musulmans i repartint uns pasquins pel barri en qüestió que recorden perillosament a aquells que es van fer famosos anys enrere a Badalona.

Al PP, siguem sincers, no li importa si el conflicte se soluciona ni com, no li importa la legalitat, no li importa com pot afectar tot això a la convivència ni al futur del barri de l’Estació de França ni de Mollet.
El PP ha vist que és una ocasió perfecta per fotre cullerada, emmerdar el tema, enfrontar més encara uns veïns contra els altres atiant les baixes passions, i així, fer oblidar una mica que no són més que una colla de lladres que durant més de 20 anys s’han emportat els diners de tots mentre malvenien el país i ens portaven a una crisi de dimensions catastròfiques.
El PP somriu pensant que, si la cosa dura, si aconsegueixen que pugi de to una mica més, potser alguns quan arribin les eleccions no s’en recordaran que és per culpa de les seves polítiques que cada dia som més pobres, mentre una minoria es va enriquint a costa del patiment dels de baix.

A mí sí que m’importa el que passi al meu poble. No vull que aquest conflicte, que ja porta massa temps sense solucionar-se, es converteixi en una espurna que enverini les relacions entre la gent de Mollet. No vull que la meva ciutat sigui el nou exemple de l’enfrontament entre religions o entre comunitats. No vull que es crei un caldo de cultiu que faci créixer el discurs de l’extrema dreta.

Per això voldria demanar, a la ciutadania i als partits decents de Mollet, que hi posem una mica de seny, i que davant actituds com les del Partit Popular, fem un tallafoc per deixar ben clar que, a Mollet, aquests discursos i aquestes polítiques no surten, no sortiran mai rentables.

I a l’Ajuntament, dues peticions. La primera, que faci el que hauria d’haver fet mesos enrera i es mulli de debò per parlar amb uns i altres i trobar una sortida: no ens mereixem ni ens podem permetre que aquest conflicte s’enquisti de forma permanent. La segona, que no entri en el joc que li proposa el PP de veure qui té la mà més dura: les experiències prèvies ens avisen que, en aquestes competicions, sempre guanya l’extrema dreta. I jo no vull un Albiol a la meva ciutat... i menys encara un Anglada.