diumenge, 9 de novembre de 2014

...i què coi faig jo el 9N?



Aquells que no hem estat mai nacionalistes de cap tipus, aquells que no sentim res quan veiem onejar una estelada (anava a dir també ni una estanquera, però és mentida: em fa fàstic, coses de construir un règim sobre una dictadura feixista), us haig de reconèixer que aquests anys de "procés sobiranista" han estat (i seran, que això no acaba) una mica desorientadors. I us reconec que en molts casos, davant de les mostres d'èxtasi col·lectiu que es produïen al meu voltant, m'he sentit, com l'amic Roger, una mica extraterrestre.

Aquests anys també m'han fet anar veient el fet nacional català amb altres ulls, i modificar les meves postures prèvies. Crec que ara tinc una posició menys nacionalista, i potser més racional que la que tenia al 2012. M'explico: jo abans reconeixia que trencar amb l'estat des de Catalunya podia ser una oportunitat pel canvi de règim, però immediatament després afegia, el que passa és que jo no vull una Catalunya independent.
I per què? Doncs per nacionalisme! Perquè tot i que dic el contrari, en el fons, sí que tinc un sentiment identitari i de pertinença a una idea de nació, que és la República Espanyola, i a una bandera, que és la tricolor. I per tant aquí s'acaben els arguments: jo no sóc indepe, no ho he estat mai, i encara que pugui anar bé per l'avenç social i rupturista, no defensaré la independència.

Bueno, aquests anys, deia, m'han fet canviar de postura. M'han fet descobrir aquesta "falla" (per dir-ho d'alguna manera) en el meu raonament, i assumir que, tot i que sóc "nacionalista republicà", i el meu estat-nació ideal seria la 3a República Federal, els meus sentiments identitaris no han de guiar la meva acció política.
Per tant, he arribat a la conclusió que el que cal en aquests moments és la ruptura amb el règim del 78, i l'obertura d'un o diversos Processos Constituents, a nivell català, espanyol i europeu, per canviar les coses. I que si la oportunitat de trencar el règim la porta una estelada, jo haig de ser allà. De la mateixa manera que si la porta Podemos a l'estat, allà estaré. I finalment, el nom del país, o dels països, que surtin d'aquests processos, m'importa bastant poc. Perquè (tot i les meves debilitats pel vermell, groc i morat) jo no sóc nacionalista, no ho he estat mai, crec.
I la cosa és que aquest canvi en la meva manera d'aproximar-me a aquest tema s'ha produït degut a un procés social en moviment, perquè són els processos socials, efectivament, els que transformen consciències i realitats.

I amb aquesta introducció, arribem al referèndum (No!) consulta (No!) "procés participatiu" del 9N. I he pensat que em vindria bé explicar com he arribat a la idea de votar el que votaré, no només per ajudar-me a pensar (que és pel que em serveix bàsicament escriure aquí) sinó també perquè he canviat d'opinió tantes vegades que algú pot pensar que m'ho prenc en conya, o que vaig al dictat del vent. I els meus canvis de postura obeeixen a un procés (crec) més o menys racional de pensament. A veure si aguanta la prova de posar-ho per escrit!

- Si haguéssim tingut un referèndum, amb normalitat democràtica, amb acord amb l'estat i compromís d'acatar la voluntat sorgida a les urnes, el meu vot hauria estat Sí - No. Perquè ja ho he dit, és el que més s'assembla a les meves aspiracions: vull un trencament amb el sistema actual, en el que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà que mantingui uns lligams amb la resta de pobles de l'estat espanyol i crec que la federació és el millor sistema.

- En el moment, però, en què no existeix un marc de normalitat democràtica, la cosa canvia. Quan et trobes davant d'un estat que et nega la paraula, que et nega la majoria d'edat, que et nega, en definitiva, com a ciutadà, és possible assolir una federació (és a dir, la unió de persones o col·lectius lliures i iguals)? Des d'un punt de vista no independentista, però amb aquest estat espanyol al davant, em plantejo que potser, el vot més útil per la ruptura, pel canvi i, també, per assolir la tercera república federal espanyola, és el Sí - Sí. I així decideixo que aquest serà el meu sentit de vot a partir del moment que l'estat espanyol impugna la convocatòria del 9N.

- Però aleshores, Artur Mas decideix obeir l'estat espanyol i suspendre la consulta (perquè ja no era un referèndum, eh? Hem anat rebaixant aspiracions dia rere dia). I en comptes d'això ens planteja un "procés participatiu" sense cens, sense control democràtic, sense garanties de cap tipus, sense una campanya on es pugui debatre sobre les diferents opcions plantejades... Una pseudoconsulta que és, per a mi, una burla a tot el procés. Això que estem fent avui, tot i que tinguem urnes i paperetes, no és un referèndum, és una pantomima, és una nova manifestació, amb un format diferent.
I que quedi clar: avui he vist amics i companys emocionats per poder votar l'autodeterminació del seu país. És un sentiment que respecto moltíssim. Qui no el respecta, qui se n'està burlant i qui està utilitzant aquest sentiment de forma barroera és Artur Mas i el seu govern.
Per això, perquè jo em manifestaré quan calgui pel dret a decidir, però no vull que em venguin la moto, quan es va presentar el "Nou 9N" vaig estar donant voltes fins a decidir que no votaria i punt.

- Però aquest procés té més girs de guió que una telenovela veneçolana (per cert: us imagineu si a Veneçuela plantejessin fer una votació amb el format del Nou9N? Quin escàndol internacional, oi? #NotaChavistaDelDía #yLaHeColadoLaMarDeBien). I en un moviment, per a mi, absurd, incomprensible i que delata una falta de rumb i de brúixola preocupant (son los malos, sí, pero nos gobiernan, uno espera que sean al menos un poquitín listos), el govern espanyol impugna de nou el "procés participatiu". I òbviament els tribunals al servei del règim acaten les ordres de Rajoy i prohibeixen la no-consulta.
Clar, ara ja no puc no participar-hi! Però què votar? Us ho dic seriosament, em costava molt, en consciència, votar en aquesta pantomima el que havia decidit que votaria en una consulta real. Perquè no puc donar-li un aval a aquesta cosa, perquè necessitem un referèndum perquè el poble de Catalunya s'expressi i aquest no l'és i no el pot substituir.
Aleshores, escoltant al nostre president fent declaracions al 3/24, vaig sentir unes paraules que em van donar la resposta. Va sortir el senyor Mas a dir moltes vegades i molt clarament que això d'avui no és ni un referèndum ni una consulta, i que el que surti no tindrà cap tipus de validesa, que només era un mecanisme perquè la gent pugui expressar les seves opinions, i que tant era així, que aquells que vulguin escriure més coses poden fer-ho, i que "ens ho haurem de llegir" (JA! Pero ho va dir, s'ho juro).
I em vaig dir, posats a fer una pantomima, fem-la bé. Si això no val per rés més que per expressar la meva opinió, no haig de limitar-me a la famosa "pregunta en arbre" que han pactat els partits, oi? Doncs farem una "trollejada": farem un vot nul, però que expressi realment la meva opinió, que d'això, diu el president, és del que va la cosa. Així doncs, i amb molts dubtes, he decidit que, ara quan acabi de dinar, aniré al Vicenç Plantada a votar amb aquesta papereta, i esperant, aviat, poder votar en un referèndum d'autodeterminació.


diumenge, 2 de novembre de 2014

El darrer fracàs del PSUC històric

Als propers mesos es convocaran, molt probablement, eleccions anticipades a Catalunya. Eleccions que tindran un caràcter plebiscitari, o -si ho fem bé- constituent. Unes eleccions per a les quals, en teoria, els moviments populars i rupturistes portem anys preparant-nos: a EUiA des de la 6a Assemblea, i en el moviment en general, podríem dir que com a mínim des d'aquell programa de TV3 on dos referents de tots van sortir a proposar una candidatura unitària constituent.
Com pot ser que ens enganxin -de nou- amb el peu canviat?

Les enquestes donen resultats més o menys dignes a tres espais rupturistes diferenciats. Resultats dignes, però completament inútils. Uns resultats que, de produir-se, deixarien el país en mans de la dreta neoliberal i una pseudo-socialdemocràcia que ja ha demostrat (per desgràcia) que no li importa, al menys de moment, la construcció social del país. Les enquestes també ens diuen que aquests tres espais rupturistes, sumats, són una força a tenir molt en compte. Poden, podrien ser una força real de canvi. Però ningú està fent res en aquest sentit, i sembla que estem ja preparant el terreny i les excuses per quan arribin unes eleccions amb tres llistes "constituents" separades.

La cosa és encara pitjor: d'aquests tres espais, dos s'estan movent, estan treballant per presentar a la ciutadania de Catalunya un projecte de cara a aquestes eleccions que ens venen. Al tercer no se'l veu, i em temo que ja ni se l'espera.

M'explico. D'una banda apareix la Crida Constituent: un manifest per crear un bloc rupturista que aplega, de moment, a l'esquerra independentista i altres sectors. D'altra banda Podemos es mou per presentar-se a Catalunya amb la seva marca, segurament intentant atraure quadres de l'activisme social català que li donin "pedigrí". Són dues opcions electorals de ruptura amb futur.

Quina diferència hi ha entre uns i altres? Caricaturitzant, jo només en veig una, i és sociològica: en un bloc participa -a un bloc el votarà- gent "catalana", que llegeix els diaris en català, veu TV3, s'implica molt en el procés sobiranista... en definitiva, que viu la política en clau catalana.  L'altre bloc està format per gent "sociològicament espanyola": que veu La Sexta, s'informa per internet llegint Público o eldiario.es, viu en barris on majoritàriament es parla en castellà... En definitiva, gent que viu la política en clau espanyola. Són dos blocs que ideològicament, programàticament, podrien estar d'acord en gairebé tot: el que els separa són qüestions majoritàriament identitàries.

I aquí arribo al quid de la qüestió. En aquest país, fa 40 anys, hi havia un partit que va ser capaç de posar d'acord a aquests dos sectors. Un partit que va aconseguir que el moviment popular no es dividís entre aquells que se sentien catalans i aquells que se sentien espanyols, que va aconseguir també que aquests darrers entenguessin i defensessin la lluita nacional catalana com a pròpia, independentment dels seus orígens i dels seus sentiments identitaris. Això és el que està en perill avui, i ho està, en part, per incompareixença dels que es reclamen hereus directes d'aquesta tradició.

I que no em diguin que és impossible sumar aquests dos sectors, perquè a Barcelona, Guanyem ho està aconseguint: més enllà de quines sigles li acabin donant suport, Guanyem BCN aplega gent des dels més convençudament indepes als més fidels seguidors del Jordi Évole. No és fàcil, però és possible. Per què, doncs, no som capaços de fer-ho a nivell català? Per què sembla que ni ho estem intentant?

I acabo. Què coi està fent ICV i EUiA? A què estem jugant? Què estem esperant? Que ens han deixat tan noquejats els esdeveniments que no podem plantejar res? La gent d'ICV i la gent d'EUiA són necessaris pel canvi, el seu espai social i electoral és necessari pel canvi, de fet és un espai que podria actuar de "pegamento" entre diversos espais. Però estem, com diuen el madrilenys, "a por uvas".
Fa dos anys com a mínim que hem teoritzat que la coalició ICV-EUiA està superada, que no serveix, que cal anar a una cosa nova. Què hem fet per posar aquesta teoria en pràctica? ICV-EUiA com a marca, com a papereta electoral i com a model organitzatiu, no té futur: no més que el d'anar agonitzant fins a convertir-se en una cosa residual, mentre es consoliden els dos espais rupturistes que sí estan fent moviments per crear una cosa a l'altura dels temps.

Ja ho he dit més d'un cop: porto dos, tres anys esperant que fem realitat allò que no parem de teoritzar. He aguantat moltes vegades que em diguin "no hem arribat a temps, aquestes eleccions ens presentem com sempre, però per les properes ja ho haurem aconseguit". Massa vegades. Ho dic aquí públicament: no penso tornar a fer campanya, ni a votar, a ICV-EUiA. I no em fa por, perquè les organitzacions són instruments, i si una no serveix, ja en trobarem altres.

El que em fa por és haver d'escollir entre els rupturistes catalans i els rupturistes espanyols. El dia que ens veiem forçats a prendre aquesta decisió, serà el dia que el PSUC històric haurà acabat de fracassar.



PD. Sento el to de l'escrit, i en general, el to d'aquest blog en la darrera època. Sembla que estic fet un cenizo, que ho veig tot fatal, i no és veritat. Estic molt content i esperançat amb el que podem construir en el futur. Crec que estem en moments pre-constituents, i que si empenyem, podem guanyar. Però com que utilitzo aquest blog com a teràpia, escric d'allò que m'indigna per fer catarsi.
A vegades penso que sóc molt dur amb "els meus". Últimament sembla que només els critico. Si sóc tan dur és perquè sempre he pensat que són els millors. I quan els  millors et decepcionen, fa més mal.