diumenge, 2 de novembre de 2014

El darrer fracàs del PSUC històric

Als propers mesos es convocaran, molt probablement, eleccions anticipades a Catalunya. Eleccions que tindran un caràcter plebiscitari, o -si ho fem bé- constituent. Unes eleccions per a les quals, en teoria, els moviments populars i rupturistes portem anys preparant-nos: a EUiA des de la 6a Assemblea, i en el moviment en general, podríem dir que com a mínim des d'aquell programa de TV3 on dos referents de tots van sortir a proposar una candidatura unitària constituent.
Com pot ser que ens enganxin -de nou- amb el peu canviat?

Les enquestes donen resultats més o menys dignes a tres espais rupturistes diferenciats. Resultats dignes, però completament inútils. Uns resultats que, de produir-se, deixarien el país en mans de la dreta neoliberal i una pseudo-socialdemocràcia que ja ha demostrat (per desgràcia) que no li importa, al menys de moment, la construcció social del país. Les enquestes també ens diuen que aquests tres espais rupturistes, sumats, són una força a tenir molt en compte. Poden, podrien ser una força real de canvi. Però ningú està fent res en aquest sentit, i sembla que estem ja preparant el terreny i les excuses per quan arribin unes eleccions amb tres llistes "constituents" separades.

La cosa és encara pitjor: d'aquests tres espais, dos s'estan movent, estan treballant per presentar a la ciutadania de Catalunya un projecte de cara a aquestes eleccions que ens venen. Al tercer no se'l veu, i em temo que ja ni se l'espera.

M'explico. D'una banda apareix la Crida Constituent: un manifest per crear un bloc rupturista que aplega, de moment, a l'esquerra independentista i altres sectors. D'altra banda Podemos es mou per presentar-se a Catalunya amb la seva marca, segurament intentant atraure quadres de l'activisme social català que li donin "pedigrí". Són dues opcions electorals de ruptura amb futur.

Quina diferència hi ha entre uns i altres? Caricaturitzant, jo només en veig una, i és sociològica: en un bloc participa -a un bloc el votarà- gent "catalana", que llegeix els diaris en català, veu TV3, s'implica molt en el procés sobiranista... en definitiva, que viu la política en clau catalana.  L'altre bloc està format per gent "sociològicament espanyola": que veu La Sexta, s'informa per internet llegint Público o eldiario.es, viu en barris on majoritàriament es parla en castellà... En definitiva, gent que viu la política en clau espanyola. Són dos blocs que ideològicament, programàticament, podrien estar d'acord en gairebé tot: el que els separa són qüestions majoritàriament identitàries.

I aquí arribo al quid de la qüestió. En aquest país, fa 40 anys, hi havia un partit que va ser capaç de posar d'acord a aquests dos sectors. Un partit que va aconseguir que el moviment popular no es dividís entre aquells que se sentien catalans i aquells que se sentien espanyols, que va aconseguir també que aquests darrers entenguessin i defensessin la lluita nacional catalana com a pròpia, independentment dels seus orígens i dels seus sentiments identitaris. Això és el que està en perill avui, i ho està, en part, per incompareixença dels que es reclamen hereus directes d'aquesta tradició.

I que no em diguin que és impossible sumar aquests dos sectors, perquè a Barcelona, Guanyem ho està aconseguint: més enllà de quines sigles li acabin donant suport, Guanyem BCN aplega gent des dels més convençudament indepes als més fidels seguidors del Jordi Évole. No és fàcil, però és possible. Per què, doncs, no som capaços de fer-ho a nivell català? Per què sembla que ni ho estem intentant?

I acabo. Què coi està fent ICV i EUiA? A què estem jugant? Què estem esperant? Que ens han deixat tan noquejats els esdeveniments que no podem plantejar res? La gent d'ICV i la gent d'EUiA són necessaris pel canvi, el seu espai social i electoral és necessari pel canvi, de fet és un espai que podria actuar de "pegamento" entre diversos espais. Però estem, com diuen el madrilenys, "a por uvas".
Fa dos anys com a mínim que hem teoritzat que la coalició ICV-EUiA està superada, que no serveix, que cal anar a una cosa nova. Què hem fet per posar aquesta teoria en pràctica? ICV-EUiA com a marca, com a papereta electoral i com a model organitzatiu, no té futur: no més que el d'anar agonitzant fins a convertir-se en una cosa residual, mentre es consoliden els dos espais rupturistes que sí estan fent moviments per crear una cosa a l'altura dels temps.

Ja ho he dit més d'un cop: porto dos, tres anys esperant que fem realitat allò que no parem de teoritzar. He aguantat moltes vegades que em diguin "no hem arribat a temps, aquestes eleccions ens presentem com sempre, però per les properes ja ho haurem aconseguit". Massa vegades. Ho dic aquí públicament: no penso tornar a fer campanya, ni a votar, a ICV-EUiA. I no em fa por, perquè les organitzacions són instruments, i si una no serveix, ja en trobarem altres.

El que em fa por és haver d'escollir entre els rupturistes catalans i els rupturistes espanyols. El dia que ens veiem forçats a prendre aquesta decisió, serà el dia que el PSUC històric haurà acabat de fracassar.



PD. Sento el to de l'escrit, i en general, el to d'aquest blog en la darrera època. Sembla que estic fet un cenizo, que ho veig tot fatal, i no és veritat. Estic molt content i esperançat amb el que podem construir en el futur. Crec que estem en moments pre-constituents, i que si empenyem, podem guanyar. Però com que utilitzo aquest blog com a teràpia, escric d'allò que m'indigna per fer catarsi.
A vegades penso que sóc molt dur amb "els meus". Últimament sembla que només els critico. Si sóc tan dur és perquè sempre he pensat que són els millors. I quan els  millors et decepcionen, fa més mal.

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Etsic bastant d'acord Ferran, EL problema es cap a quin dos d'aquests espais confluir: cap a la CUP o cap a Podem?
Jo ho tinc claríssim! Un no els vol veure ni en pintura i l'altre hi comparteixo classe i referències culturals.

el ferranet ha dit...

I quin espai sí et pot veure en pintura? Per saber, eh? Perquè a mi em sembla que cap... xD

Però el que és més important: què estem fent per construir una cosa amb futur, que interpel·li als actors socials i polítics amb els quals hem de confluir i la ciutadania en general?
Perque si no fem res, de què serveix l'existència de les nostres organitzacions?