diumenge, 2 de febrer de 2014

L'endemà de demà

No escalfa el foc d'ahir, ni el foc d'avui,
i haurem de fer foc nou


Ahir, per fi, va ser demà. Que ja era hora. Gent d'ICV, gent d'EUiA, gent de moviments socials, gent d'enlloc, gent que vol canviar les coses, en suma, ens vam reunir a l'antiga fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu per començar a pensar plegats com ens podem unir, com podem plantar cara, com podem guanyar. M'agradaria posar per escrit algunes coses que penso del procés engegat, de l'assemblea en sí i de què podem fer un cop passat l'1 de febrer. Som-hi doncs.

Per començar, que anem tard. Que els ritmes i els interessos de les organitzacions polítiques clàssiques ens fan anar tard. Però benvingut sigui aquest primer pas, amb tots els possibles errors i patacades, perquè d'alguna manera i en algun moment s'ha de començar, i el que no s'equivoca mai és perquè tampoc mai no fa res. Ara bé, reconeguem que anem tard, reconeguem que la situació és excepcional, i en conseqüència, cap pas enrere, cap més pausa, al contrari, premem l'accelerador.

L'assemblea en sí, la jornada, ha estat un èxit, ho podem dir sense por a exagerar, ha anat molt millor del que ningú s'esperava. 1400 inscripcions (el doble de les previsions més optimistes) a part de diversos centenars de persones que es van presentar sense apuntar-se i que van fer-nos arribar als 1700, cosa que per moments ens va fer entrar en pànic per la complexitat de gestionar tanta afluència, i en algun moment, per part d'alguns, ens va fer caure en una "normativitis" exagerada, de servei d'ordre en una manifestació sindical, que sobrava. Sort que la realitat sempre acaba imposant-se, però em fa reflexionar, de nou, en la por de certa esquerra a trencar les normes.
Felicitats a la organització, això sí, perquè es va saber reaccionar per garantir que tothom pogués participar, i felicitats a tots i totes nosaltres, que vam saber vèncer les dificultats de l'aglomeració i aprofitar el matí. Sobretot, crec que ens cal felicitar-nos als "exiliats" de les carpes, que ens va tocar patir el fred, la pluja, i grups de debat el doble o triple de nombrosos que els de dins, i tot i això, ni vam desertar, ni vam marxar massa del guió previst.
També felicitats per la metodologia, per atrevir-nos a utilitzar-la i per ser capaços de fer-la funcionar. Per fi una assemblea on provem coses noves per aconseguir que tothom participi, però, al mateix temps, que s'arribi a conclusions. Hi ha moltes coses a millorar, moltes que han d'encaixar encara, però és un bon camí, aquest.

Ara bé, també vaig veure detalls que delaten les velles formes i que cal superar. Crec que era unànime la sensació, entre militants d'un partit i un altre i no militants, que els tres discursos dels tres "jefes" del principi sobraven, per exemple. Cal que parleu sempre, gent? Cal que parleu sempre els tres, a més? I si cal que parleu els tres, cal que parleu tanta estona cadascú? Després els debats als grups no es poden allargar, després hem de fer la posada en comú a corre-cuita, després ens quedem sense descans perquè anem tard, però això sí, els "líders" que s'allarguin tot el que vulguin (els 3!).
Igualment, la (interminable) tanda de discursos dels convidats és un altre detall a considerar de cara al futur. Si els relators necessiten temps per posar en comú les conclusions, no problem! Fem un descans (siusplau!) fem altres activitats, deixem un espai per socialitzar (i per menjar una mica o fer un cafè) posem música, fem un speaker corner, alguna dinàmica, altres debats... No sé, hi ha mil coses a fer! A més, caldria considerar una mica qui ha de parlar. Vull dir, el moment més interessant, i més intens, sens dubte, el van protagonitzar els treballadors de TV3, Panrico i Alstom en vaga. Aquests sí que han de parlar! Cal que -també- parlin els líders de CCOO i UGT, i l'alcalde de noseón, i el líder de noséquin corrent de noséquin partit? Amb tots els respectes, eh?

Malgrat tot, l'ambient que es va respirar en general, de principi a fi, era d'il•lusió, i d'esperança, i de ganes de fer-ho, i de fer més. Aquest ambient és el que va permetre l'èxit tot i les dificultats, i aquest ambient i l'enorme afluència ens demostren la necessitat d'aquest tinglado: calia, i calia ja.

Pel que fa al contingut dels debats, no vaig poder centrar-me molt perquè estava de dinamitzador i em tocava anar de grup en grup i controlar els temps i tot això, però algunes coses sí que vaig notar: Coincidència amplíssima en la necessitat de crear un espai nou, que vagi més enllà dels partits, que aglutini a tothom qui lluita, amb noves formes, horitzontals, democràtiques, transparents... I que la gent que venim dels partits haurem de ser generosos, fer un pas enrere, rebaixar identitats... La base, as usual, va cinquanta passos per davant de les seves organitzacions.
Coincidència també (almenys als grups que jo dinamitzava, no ho vaig veure al resum final, o sigui que potser no va aparèixer tant a la resta) en la necessitat d'articular un moviment que aglutini els diferents moviments de resistència, entorn una idea no reactiva sinó propositiva, de nou país, de nou sistema. Coincidència de nou (als meus grups al menys) en l'anàlisi que hem de ser més presents i més valents en el debat i la lluita per l'autodeterminació de Catalunya, per disputar l'hegemonia als sectors conservadors.

Un debat que no va sortir, en canvi, o que no va quedar clar, però on noto possibles diferències, i que caldrà anar decantant, és el de quina naturalesa ha de tenir aquest espai que ara comencem a crear, i, relacionat amb això, a qui interpel•lem per a confluir.
Hi ha un debat més o menys soterrat entre reforma i ruptura. Dient-ho ràpid i malament: entre els que es conformarien amb un nou tripartit i una gestió menys dolenta del que hi ha, i els que apostem per trencar el règim i construir quelcom nou de les ruïnes.
Crec que la gran majoria es decanta cap al discurs i la pràctica rupturista (intervencions i intervencions demanaven més contundència, més desobediència, menys complexes als discursos...), i en conseqüència, van ser molt nombroses les mencions a la necessitat de confluir amb Procés Constituent i les CUP , per exemple. Però també detecto algun sector, ja ho dic, que no està tan còmode en aquest camp, i que ja és feliç si comparteix espai amb els rebotats del PSC. Tema important, que hem d'anar parlant, per tal d'arribar a alguna síntesi.

I ara, què? Que fem, a partir de l'endemà?

Primer, assumir que això no té marxa enrere. Hem endegat un procés, hem engrescat a un munt de persones, els (ens) hem creat unes expectatives que no podem defraudar. I això vol dir que les dues organitzacions polítiques que han iniciat el procés han d'anar pensant que, perquè això funcioni, hauran d'acceptar "perdre el control" en favor del col•lectiu. Això és el que em fa una miqueta de por, que no estiguem a l'alçada, que a l'hora de la veritat apareguin les ganes de controlar els petits espais de poder intern de sempre i ho enviïn tot a pastar fang.

Relacionat amb això, dues cosetes per començar:
Aquest "grup dinamitzador" que s'ha aprovat crear... Qui el conformarà? I qui l'escollirà? És obvi que cal que hi sigui present gent dels partits, i dels altres col•lectius que s'han acostat a l'assemblea, però ens equivocaríem si féssim un "grup dinamitzador" format per dirigents, o exclusivament per dirigents, al menys. No perquè els responsables de comunicació, organització, etc, no sigueu vàlids, a la majoria us conec i em caieu bé, en serio ;-) És que, per la naturalesa mateixa de la vostra tasca, del vostre dia a dia, esteu ficats del tot dins de la "cultura de partit" i això, en un procés com aquest, us juga a la contra. Oi que les coses que es van canviar en  l'organització de l'assemblea fruit de les reflexions de les "trobades d'activistes" han millorat la mateixa? Oi que les coses que us vam demanar que canviéssiu i no heu canviat han resultat ser de les que menys han funcionat? Doncs això: per aquest viatge, necessitem valentia i idees noves, i per això necessitem, també, sang fresca al grup dinamitzador. Grup que, d'alguna manera, s'haurà de re-escollir o renovar en una propera assemblea, de forma democràtica, ja veurem com per no caure en les pràctiques de sempre.
Per altra banda, ja vaig avisant de cara al futur, una cosa nova no és creïble si a dalt continuen les mateixes cares de sempre. Si d'aquí acaba sorgint (com sembla que volem tots) un moviment polític unitari, necessitarà unes cares visibles, i aquestes cares no poden ser les mateixes d'ara, al meu parer. Algú dels "tres jefes" que van parlar ahir està disposat a fer un pas enrere? Algú està disposat/da a agafar el relleu?

Un cop passada l'assemblea, "Ara és demà" (o com es digui, aquest espai) ha de començar a independitzar-se dels partits impulsors i a funcionar amb entitat i vida pròpia. Aquest era el pla, no? La creació del grup dinamitzador és un primer pas, si ho fem bé i no el convertim en un altre òrgan format pels mateixos que estan a tot arreu, però a partir d'aquí, s'ha de començar a configurar aquest espai com una cosa autònoma, que ens inclou, però ens sobrepassa, que és més que cada partit i que la suma dels partits. La propera assemblea ja no l'ha de convocar, ni "facilitar", ICV-EUiA, sinó aquesta cosa nova. I, al mateix temps, hem d'anar pensant en com li donem a l'Ara és demà una vessant territorial, als pobles, als barris, des de la base.

Per acabar, haurem d'entendre que l'Ara és demà és una peça necessària, però no suficient per a la victòria. Hi havia dubtes, abans, sobre què es volia i què es podria, amb tot això. Un cop vista l'assemblea, sembla clar que és un bon instrument per unificar i refundar un cert espai de l'esquerra catalana: l'espai que es podria identificar amb la tradició del PSUC històric i sectors afins.
Però avui, l'esquerra catalana (l'esquerra real, la que vol canviar les coses) és més àmplia que l'espai del PSUC històric: Simplificant, podríem dir que d'una banda hi ha l'espai de l'esquerra independentista, que s'ha consolidat i ha crescut, i per una altra els nous moviments socials que han esclatat arrel del 15M, i els nous moviments polítics que en sorgeixen. De tot això, d'un temps ençà, n'estan sorgint diversos intents "d'espais unitaris", amb voluntat de ser el pal de paller de l'esquerra catalana.
El primer va ser el Procés Constituent, que ha passat d'una etapa on semblava que sí aspirava a ser el gran espai on hi cabríem tots a un moment com a mínim de pugna entre els que volen la confluència i els que volen configurar-se com un espai polític propi i diferenciat de la resta. Al desembre, la CUP va assajar el seu "espai unitari" amb la Trobada d'Unitat Popular. Ara arribem nosaltres. Hem intentat que aquest "Ara és demà" pugui incloure a la CUP i al Procés Constituent, crec que al menys part important dels que hi som ho hem intentat. Però no ha estat possible, i aquesta assemblea ha configurat un tercer espai unitari que no és el gran espai, sinó el tercer en discòrdia.
El repte, ara, a part de consolidar l'Ara és demà, és aconseguir que aquests tres espais, juntament amb altra gent, conflueixin en un gran espai de tots. No podem permetre'ns la divisió, i no guanyarem sense unitat.

Poc a poc, però sense pauses. Dissabte vam fer un gran pas. Que no s'aturi la cosa!